Al costat del cementiri de Montjuïc i la zona portuària de Barcelona, es trobava el barri de Can Tunis, l'anomenat «supermercat de la droga». Cada dia, centenars de persones arribaven a la zona per comprar i consumir la seva dosi de droga diària. Aquests toxicòmans compraven la droga a la gent que vivia a Can Tunis per consumirla
pels voltants; una zona abandonada i bruta, amb desenes de xeringuilles utilitzades pel terra i sense gairebé il·luminació.
Allà és on jugaven molts nens de les famílies del voltant. En els últims anys d'aquest barri (encara que semblava més un gueto), els pocs transeünts que es veien eren majoritàriament drogoaddictes, rates i alguna patrulla de la policia. Mig amagats o com a part del paisatge, també descobrim la vida de barri. La vida d'uns nens que desenvolupen la seva infantesa enmig de runa i deixalles, que no saben si el dia de demà compartiran la sort dels que els rodegen; la d'aquelles famílies que van decidir establir-se en aquella zona a principis dels setanta buscant una sortida a la marginació social i que mai van trobar.
Aquest és el tema principal del documental: vida darrera de la misèria. Els últims sospirs d'un barri ofegat pel desinterès d'un ajuntament que va optar pel desnonament i desallotjament de les famílies i la destrucció d'una zona que no va tenir mai una oportunitat; una zona a 30 minuts del centre en transport públic.
Una finestra a la realitat Paco Toledo i José González Morandi dirigeixen aquest documental amb la pretensió de mostrar-nos en 80 minuts els últims moments d'un barri en un període comprès entre el 2002 i el 2005; any on definitivament Can Tunis va deixar d'existir
com el que era. Els plans municipals de l'Ajuntament de Barcelona anunciaven aleshores la fi de la zona tal i com es coneixia; la fi d'un lloc ple d'històries que van decidir recollir-les perquè no caiguessin en l'oblit, no només del món marginal de la droga (motor
econòmic del barri), sinó en la vida familiar d'una infantesa malbaratada.
Potser el rerefons no està totalment lligat a la denúncia social (podrien haver fet un reportatge del tot sensacionalista), sinó més proper a l'exhibició de l'enteniment de totes les persones que viuen al barri.
Can Tunis destil·la una tremenda càrrega de cruesa i sentiments; una realitat que, a vegades, ens deixa bocabadats al veure com és possible que el que veiem passi molt a prop d'on vivim. És més: com és possible que un lloc que estava tan a prop s'assemblés més a les faveles de Rio de Janeiro?
Ens sobtaran moltes coses del que apareix al documental, però la visió dels directors va més enllà de la marginació que provoca la droga. Així aprofundeix en el drama social que viuen les famílies, que es veuen directe i indirectament afectades, ja sigui perquè viuen
de la venda, perquè estan a la presó per culpa seva o perquè són testimonis dels seus estralls.