'Monos como Becky' és una mica més que un documental i també una mica més que un film de denúncia. Dirigida per Joaquim Jordà i Nuria Villazán és un testimoni sincer i implacable sobre el que succeeix a l'interior dels hospitals psiquiàtrics. El director i els protagonistes del film han viscut en les seves pròpies carns l'experiència de la bogeria i l'experiència de ser internats i intervinguts, d'haver de reinventar-se a si mateixos i al món que els envolta, i els propis autors s'incorporen finalment al mecanisme mateix de la representació cinematogràfica. El film parteix com una aproximació biogràfica caleidoscòpica a una figura psiquiàtrica polèmica: Egas Moniz, el psiquiatra portuguès (premi Nobel) que va introduir la psicocirugia (amb tècniques com la lobotomia en el lòbul frontal) per 'solucionar' els problemes dels pacients esquizofrènics amb crisis agudes i violentes. El resultat de la lobotomia, és ben sabut, no és només donar la pau al pacient, sinó despullar-li alhora per una banda important dels seus sentiments i capacitats convertint-los en éssers submisos i sense personalitat pròpia. La lobotomia i l'atemptat d'un malalt mental contra Moniz són triades com símbol de la psiquiatria tradicional i de la revolta desesperada de les seves víctimes. Com contrapartida el director de 'Monos como Becky' proposa als malalts d'una Comunitat Terapèutica de Martutene la realització d'una funció sobre la vida de Moniz i la filmació d'un documental sobre la preparació de la funció. El resultat és una experiència enriquidora que serveix als pacients i als propis creadors (que se situen del costat, sempre arbitrari, de la bogeria) per a exorcitzar alguns dels seus fantasmes més íntims i per a llançar una crida a la societat sobre la necessitat de la teràpia i l'atenció individualitzades i el diàleg amb els malalts.