Una exposició al Museu d'Història de Barcelona i diversos estudis en marxa contribueixen ara a aprofundir en aquella realitat oblidada. 30 minuts també aborda la qüestió directament amb gent que va viure aquella experiència.
El reportatge se centra en el testimoni de persones que van viure la meitat de la seva vida en barraques. Va ser a Barcelona, entre els anys 40 i els anys 80, en barris com el Somorrostro (a la platja entre la Barceloneta i el Poblenou), Can Valero (a la muntanya de Montjuïc) o els Canons del Carmel. Uns barris que van aplegar milers de famílies i que van existir fins que les transformacions urbanístiques van erradicar les barraques. Les últimes van caure poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Quan entre el 1950 i finals dels anys 60 una allau d'immigrants de tot Espanya, i també de l'interior de Catalunya, va arribar a les ciutats catalanes, no hi havia habitatge social i els barris de barraques van créixer espontàniament, construïts pels mateixos habitants. Es van estendre pel litoral, els turons i solars buits. Els habitants eren treballadors, gent integrada en la vida urbana, però havien de viure en uns barris desatesos, una ciutat al marge. Durant anys van haver de suportar mesures repressives i discriminació, i vivien amb la por que els enderroquessin la barraca que tenien per casa.
A la majoria de barraques no hi havia aigua corrent, ni llum ni clavegueram. Al principi, en aquests barris tampoc hi havia escoles, dispensaris ni serveis públics. Els barraquistes van haver de lluitar molt per millorar unes condicions de vida molt dures. Van passar anys fins que van començar a fer-se polígons per reallotjar-los. Sovint es van aixecar a corre-cuita i amb greus deficiències, en llocs remots i mal comunicats, com Sant Cosme (al Prat) o la Trinitat. Per a milers de persones, la precarietat encara va durar tres dècades més, fins que aquests barris han arribat a integrar-se plenament a les ciutats.
Els anys del barraquisme van ser uns temps molt durs que la ciutat potser ha volgut oblidar com un episodi problemàtic en la seva continua evolució. Els canvis urbans han esborrat molt els rastres d'aquells barris, però encara els podem trobar, i el record és molt viu entre els antics barraquistes. Pensen que és important conservar la memòria i volen un reconeixement públic d'aquells barris desapareguts; que els noms del Somorrostro, Can Valero o el Camp de la Bota figurin als carrers o a les platges. Creuen que, per entendre la ciutat actual, s'ha de conèixer també aquesta "altra" història.
Trobar un lloc mínimament digne per viure-hi és un problema per a milions de persones arreu del món que viuen en infrahabitatges. I, a Catalunya, la vivenda torna a ser un greu problema per a molta gent. El seu cost desorbitat la fa inaccessible i molts nouvinguts no troben inicialment més que habitatges precaris i en mal estat. Precisament per això val la pena recordar un temps no gaire llunyà en què potser unes 100.000 persones, només a Barcelona, van passar molts anys sense cap altra opció d'habitatge que una barraca.
