Recitat per la Núria Martínez Vernis, del llibre I del no-res, tot / PostMortem de David Caño
I del No-res, tot i PostMortem són dos poemes llargs, mòbils, canviants, no finits, gairebé improvisats, urgents, que potser deixen de ser, fins i tot, un poema. Podríem qualificar-los de reflexió crítica escrita en vers, o d'un assaig d'allò, de tot allò, que podria Ser i/o Esdevenir; Però també són un cant o càntic inevitablement líric, i una provatura, i una necessitat, i una evocació, i segurament, també, un desig.
Un desig que camina paral·lelament a aquests mots que s'interpel·len i avancen sense punts suspensius ni la rigidesa d'unes guies excessivament definitòries; tot com una mena de re-apropiació d'espais i verbs que ens re-situen a l'ombra del gest/fet/lloc d'on no hem marxat mai i que sempre hem reconegut. I com que la radicalitat s'allunya de les prestatgeries mortuòries de qualsevol cementiri, s'hi respira pensament i literatura, poesia i violència, concreció poc realista i simbolisme comú, tot amb absoluta coherència no-coherent per convicció i amb gran desmesura dubitativa.
Malgrat que segurament totes aquestes afirmacions són fàcilment qüestionables i àdhuc rebatibles. I un llibre només és això. Un llibre. I aquest pretén compartir totes les metàfores quotidianes d'aquest Art de Viure en rebel·lió contra l'emmetzinament i la grisor que l'Imperi ens imposa llaurant llavors d'espectacle, usura i subordinació mesella.
Lluny de la resistència i ben a prop de totes les possibilitats possibles. Ben poc i tant, que aquí ho deixem. Que vol dir que aquí comença. I com bé diu en Carles Hac Mor:
Aquest poema no vol dir res, i tanmateix ja ha dit massa.