«Vint anys no són res» retroba els treballadors que van protagonitzar «Numax presenta»

Han passat més de vint anys des de Numax presenta , pel·lícula en què el cineasta Joaquim Jordà va rodar el procés de col·lectivització d'una fàbrica de material per a electrodomèstics propera a la Sagrada Família de Barcelona, però el director de De nens ha volgut posar un nom de bolero al film amb què retroba part dels treballadors que aleshores van protagonitzar una acció amb una consciència política bandejada pels pactes de la transició. Vint anys no són res es presenta aquest cap de setmana en la secció Tiempo de Historia de la 49a edició de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.

Fa 25 anys, els treballadors de Numax van demanar a Joaquim Jordà que fes de notari de la seva experiència: havien creat una cooperativa després d'una llarga lluita que va començar amb el seu tancament dins de la fàbrica quan els propietaris van anunciar que vendrien el solar i obririen una nova seu al Brasil. Al principi de Vint anys no són res, Jordà recupera una part de les imatges finals de Numax presenta en què els treballadors, durant una festa amb què s'acomiaden després d'haver decidit el tancament de la fàbrica, expliquen què els agradaria fer (o no fer) en el futur. Passats més de vint anys, malgrat que la realitat no s'hagi pogut correspondre amb els seus desigs i fins i tot que la seva existència estigui definida per alguna forma de renúncia, cadascú sembla haver trobat el seu lloc en el món i també la manera de continuar vivint amb un sentit de la dignitat. Entre els extreballadors de Numax potser a vegades s'apunta el desencís respecte a la manera en què va desenvolupar-se la transició política: els pactes entre els partits que van frustrar qualsevol desig revolucionari o, en tot cas, radicalment transformador de la societat pel que fa a les formes de producció i les condicions de vida laborals. Però Vint anys no són res no és un film carregat de nostàlgia, que també ho podria ser amb relació als anys de joventut. Ni tan sols és portador d'una queixa o d'una decepció. Sense renunciar a la mirada crítica i a la voluntat d'explicar d'una altra manera la història recent, en certa manera és un film esperançat sobre com una determinada experiència compartida pot convertir-se en un referent polític, moral i vital. Així, doncs, la col·lectivització de Numax no va ser un fracàs: tots els personatges senten que l'experiència va ser important i que, després de viure-la i aprendre'n, hi ha un cert sentit revolucionari que perdura. Poden exercir de mestres, taxistes, venedors i artesans. Poden haver-se refugiat en un lloc perdut de muntanya. En certa manera, tots han fet una revolució interna, un replantejament vital. Com també és el cas de l'advocat que, després de defensar els treballadors de Numax, va decidir fer realitat el desig de convertir-se en cuiner. És al restaurant d'aquest ex-advocat on Jordà ha reunit els antics companys (a qui entrevista i entre els quals provoca trobades que van creant una certa construcció narrativa) en un dinar carregat d'emotivitat. Abans, però, concentra l'atenció en la història d'una dona que, enmig d'un boirós paisatge fantasmagòric, evoca una part silenciada del seu passat. Un moment commovedor d'aquest film ple de respecte cap a l'aventura vital dels seus protagonistes.