Pensat, al principi, com un curtmetratge documental sobre la família del poeta Leopoldo Panero, l'experiment aviat s'escaparia de les mans de Jaume Chavarri i aniria engrossint el seu metratge i decidint pel seu compte el seu contingut. I no podia per menys de ser així, ja que els protagonistes desborden amb escreix les expectatives de qualsevol intent de direcció, creant els seus propis personatges, que, al seu torn, prenen les regnes de la pel·lícula.

Els secrets de la seva psicologia s'ofereixen en tota la seva complexitat a l'espectador, a manera de ferida oberta per la qual no només s'entreveu el desencís de l'Espanya del franquisme - que Chavarri pretenia reflectir -, la mort del pare dóna peu a un exercici de crítica aliena i pròpia, amb ferocitat desacostumada sens dubte per als espectadors en el moment de la seva estrena.