A Gènova 2001 el enfrontament entre l'Estat i els moviments socials va deixar veure la veritable naturalesa del poder. La repressió policial va ser la resposta a la més nombrosa protesta que s'havia viscut fins al moment. Tres-cents mil manifestants van veure de front el costat més violent de la democràcia.

Gènova 2001 va marcar una fita dins la història de les protestes antiglobalització. Un moviment que, esdeveniment després esdeveniment, creixia exponencialment fins a arribar a les 300 000 persones, va ser frenat bruscament. Feia molt de temps que, en un país en democràcia, la repressió no s'exercia d'una manera tan brutal i descarada. El centre de la ciutat va ser emmurallat perquè els representants dels vuit països més poderosos del món poguessin reunir-se amb tranquil·litat, mentre al voltant la policia carregava contra els manifestants amb una violència inusitada. L'Estat de dret va ser congelat, es van reprimir manifestacions legals, es va vulnerar la llibertat de premsa, periodistes i manifestants van ser colpejats i fins i tot es va arribar a disparar contra ells (Carlo Giuliani va ser la víctima), es va suspendre el tractat de Schengen, es va impedir l' accés d'advocats i senadors a les indagacions, es va fer ús de proves falses en els judicis... El resultat va ser un mort, centenars de ferits i milers de traumes psicològics. El moviment antiglobalització mai més tornaria a ser el mateix.

A partir de gravacions procedents de les més diverses fonts, aquest documental ens fa reviure aquells fets, de manera que les imatges d'aquest passat recent ens ajudin a comprendre el present, ja que, com diguessin Angela Ricci-Lucchi i Yervant Gianikian, «les imatges de l'ahir porten amb si els gèrmens de les imatges d'avui ».
Potser la clau més important per a una anàlisi profunda d'aquest treball siguin els seus tres primers plans, una mena d'esdeveniment esportiu convertit en carta d'ajust, on les masses emocionades enarboren amb passió els símbols dels seus diferents països, en una enèrgica manifestació d'orgull patri . Diferents banderes, però un mateix gest, una mateixa emoció, una mateixa empatia per aquells que ens representen com a Estat de dret, com a Estat democràtic, com a formació política a la qual pertanyem ia les lleis hem d'ajustar, i més gran és l'empatia com més gran és la victòria.

D'aquesta manera, centrant el pla en els espectadors i ignorant el motiu que els ha reunit, aficionats i esdeveniment es transformen als nostres ulls en activistes i acte polític. Aquest breu punt de partida ens proporciona les idees adequades a partir de les quals reflexionar la resta de la pel·lícula, formada fonamentalment per altres activistes i altres actes polítics.

El muntatge, enquadrat en el corrent del Found Footage o «metratge trobat», ha estat realitzat en la seva major part a partir de material d'arxiu gravat pels mateixos activistes amb mitjans no professionals. En ell, les imatges se succeeixen, moltes vegades confuses i desdibuixades. Aquest és un aspecte que sens dubte sorprèn. L'aparença de les imatges queda relegada a un segon pla i el contingut d'aquestes s'imposa a la seva forma, tal com explicita una de les cinc declaracions de principis que apareixen al començament de la pel·lícula i que ens diu: «EL CONTINGUT (NO LA FORMA)». En aquest sentit, es tracta d'una pel · lícula a contracorrent, que planteja una manera diferent d'entendre la forma. Si la tendència general apunta cap a la High Definition o «alta definició» com un valor en si mateix, aquest documental ens obliga a replantejar aquesta carrera cap al hiperrealisme, de la mateixa manera que en el seu moment va haver de fer la pintura.

Realització: Zaavan.
Música: Oriol Català.
Espanya, color, 2011, 73 minuts.
Data prevista d'estrena: Abril 2011.