«" Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa ", és la frase que travessa diverses veus implicades en el projecte, que l'artista catalana Mireia Sallarès havia iniciat fa més de tres anys com un viatge per diferents estats de la república mexicana, acompanyada amb la seva càmera i el rètol lluminós de neó que deia: "Las Muertes Chiquitas".

La terra -en aquest cas, la mexicana-, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, està densificada per les subjectivitats i els seus arrelaments, conflictes, desitjos. Els orgasmes -en aquest cas, els femenins-, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un punt de partida possible per establir nexes publico-privats, eròtic-polítics. L'àmbit íntim de la sexualitat es col·loca així a l'escena del plaer públic, millor dit, de l'erotisme construït mitjançant diversos mecanismes de transacció i control ideològics, religiosos, culturals. La peça central del complex teixit del projecte és el llargmetratge documental que registra alguns moments de les entrevistes amb diferents dones mexicanes. L'estrena de la pel·lícula a l'abandonat Cinema Òpera de la Ciutat de Mèxic, desterra les experiències orgàsmiques de la seva condició d'intimitat i les condueix cap a un espai de reflexió i discussió públiques. Ho demostren les taules de debat organitzades per l'artista, que han vinculat el plaer amb les lluites armades, el feminicidi, la transsexualitat, la teologia de l'alliberament femenina, la prostitució, la malaltia, l'exili, la pluralitat de la identitat mexicana i el compromís ètic de l'art amb la realitat socio-política. Ho demostra també el llibre del projecte, que a més de narrar el procés, situa les experiències femenines en un encreuament de diferents enfocaments teòrics.

Enfront del sistema operant -ens comuniquen Las Muertes Chiquitas-, la terra, el cos i el plaer que implica la seva construcció, reclamen drets sobre una participació activa, reflexiva i incloent. »

Helena Braunstajn, pluralidades orgásmicas